EL PERQUÈ DE TOT PLEGAT

 

En aquest treball analitzarem l’aparició del llenguatge i l’escriptura al recull de contes, El perquè de tot pegat de Quim Monzó. Trobem aquesta temàtica molt escassament al llarg del llibre. La focalitzarem des de dos perspectives, la figura del escriptor i el fet d’escriure. En la primera , Monzó tracta la incompatibilitat que hi ha entre dedicar la vida a escriure i tindre una vida normal. D’altra banda, l’autor parla del fet escriure de manera diferent en cada conte. Per exemple, la decadència de la literatura front a les noves tecnologies.

 

1. LA FIGURA DE L' ESCRIPTOR

 

1.1 L’admiració:

 

El primer conte en el que trobem la temàtica en què estem interessats és L’admiració, que tracta principalment la figura de l’escriptor, ja que conta la història de com les circumstàncies fan que un novel·lista críptic amb prou d’èxit canvie completament la seua vida arran del seu casament i posterior formació d’una família amb una fervorosa admiradora del seu treball. Paradòxicament, el seu idil·li fa que ell deixe de ser, en essència, la persona de qui es va enamorar. Quan l’escriptor deixa d’escriure, no torna a ser el mateix.

 

A continuació exposem alguns dels exemples que hem trobat al conte:

 

Les novel·les críptiques amb prou feines donen res. I la suma del que ell cobra per fer ressenyes dels escacs al diari i del que ella cobra de dependenta en un perfumeria és una misèria.

 

Aquest fragment parla de com el sou que el protagonista guanya escrivint no és prou per mantindre una família. En el moment en el què l’escriptor canvia d’estil de vida ha de canviar també la seua professió i el que havia sigut el seu somni fins aquell moment.

 

De tant en tant ell recorda l’època en que escrivia novel·les críptiques [...] és una etapa acabada, i de vegades fins li sembla impossible haver-s’hi dedicat mai, a la novel·la críptica.

 

Sap que ell no troba a faltar l’època en que escrivia novel·les críptiques.

 

Ací podem veure com el fet de canviar de professió ha provocat la transformació de la seua personalitat, i la seua forma de veure la vida, convertint-lo en definitiva en una altra persona.

 

1.2 La divina providència

 

El protagonista del següent conte no és tant un escriptor, sinó una mena de savi que ha consagrat la seua vida i els seus esforços, tot el que en definitiva ha arribat a ser; a la creació de una obra inconmensurable, a la progressiva destrucció de la qual s’ha d’enfrontar sense poder fer res. Tracta la figura de l’escriptor en quant a l’esmentada dedicació completa d’una vida en favor de l’escriptura.

 

Aquestos són els exemples que hem volgut destacar:

 

L’erudit [...] ha dedicat cinquanta del seus seixanta-vuit anys de vida a escriure la Gran Obra (de la qual té enllestits fins ara setanta-dos volums).

 

Fa cinquanta anys, quan l’erudit va decidir dedicar la vida a escriure la Gran Obra, ja era conscient que hauria de prescindir de qualsevol altra activitat.

 

En aquestos dos fragments podem observar el fenomen contrari a l’exemple anterior. Aquest erudit ha renunciat a tindre una família i una vida normal per a consagrar la seua vida al seu somni, encara que, fins a un límit que li ha llevat tota possibilitat de fer una altra cosa en la vida. Com a conseqüència, si perd la seua obra, ho perd tot.

 

2. EL FET D’ESCRIURE

 

2.1 L’admiració:

Tornem una altra vegada al primer conte que hem trobat. Ací, el fet d’escriure no és tan rellevant, però tot i això també hi ha exemples interessants. Parlen sobretot de l’evolució de la literatura, tant cap a la decadència com la progressió interna d’estils i preferències .

 

Cites exemplificadores:

 

El futur, el present, no està als llibres, que ja no llegeix ningú, sinó als diaris, a la televisió, a la ràdio.

 

Aquesta cita mostra com el món dels llibres va tenint cada vegada menys rellevància, essent substituït per formes d’entreteniment.

 

És una novel·la enrevessada (és la nova tendència; les novel·les críptiques ja no és porten) que ha sortit fa dues setmanes i que en només aquestes dues setmanes s’ha convertit en un èxit, un gran èxit dins del món residual de la literatura.

 

En el següent fragment, es veu com també pot canviar en molt poc temps la moda en qüestió literària, així com la ràpida ascensió d’un nou best seller que desbanca l’anterior gènere en auge.

 

2.2 La divina providència:

 

També hi ha alguns exemples de la temàtica que ara analitzem en el conte ja citat de La divina providència que mostren el procés de redacció de la Gran Obra per part de l’erudit, el significat que per a ell comporta que puga estar en risc i la manera en què pensava dur a terme el seu projecte de vida.

 

S’afanya a refer el primer volum [...] i s’adona que el temps que hi dedica no li permet continuar la redacció dels últims volums.

 

Però, si dedica l’ esforç i el temps a buscar l’editor, ni podrà dedicar el temps necessari a refer els volums amb mesura que és vagin malmetent ni podrà dedicar-se escriure els volums finals.

 

Ací, Monzó ens fa arribar la tribulació de l’escriptor quan s’enfronta a la decisió d’escollir entre salvar l’inici de l’obra de la seua vida o acabar-la. Açò es pot relacionar amb el que ja hem comentat en el segon exemple sobre la figura de l’escriptor, ja que tota la seua vida està bolcada en aquestos volums.

 

... sense el colofó que ha de donar sentit magnífic als volums ja escrits, els cinquanta anys de dedicació no hauran servit de res. Els volums inicials no són més que la bastida, necessària per situar les cosses a lloc però no essencial.

 

Llegint aquesta cita comprovem per què és imperatiu continuar escrivint per a l’erudit, ja que ens explica l’estructura en què està concebuda la seua obra, amb els primers volums formant l’andamiatge, una mena d’introducció per al que està per vindre.

 

2.3 El conte:

 

Realment, tot aquest conte és una descripció completa del fet d’escriure. És la història de com un escriptor s’enfrasca en la redacció d’un conte meravellós suggerit per la seua pròpia inspiració. Monzó es centra quasi exclusivament en l’acció de crear una història a partir de la sola imaginació i dedicació, una història que, tot i això, no es pot acabar...

 

Ací exposem els exemples que hem considerat més representatius:

 

A mitja tarda l’home s’asseu a l’escriptori, agafa un full de paper blanc, el fica a la màquina i comença a escriure. La frase inicial li surt de seguida.

 

De tanta en tant rellegeix el que escriu, ratlla paraules, en canvia l’ordre dins de les frases, elimina paràgrafs llença fulls sencers a la paperera.

 

Agafa tot el munt de fulls escrits, el gira del dret i amb un bolígraf ratlla, canvia, afegeix, suprimeix.

 

Torna a acostar-se a la màquina i reescriu de dalt abaix.

 

En aquestos fragments és on realment Monzó descriu l’acció d’escriure, com, a partir d’una idea inicial, l’escriptor va donant forma a la seua història de manera pacient i metòdica fins arribar al resultat final que més el satisfà. És un treball laboriós i complex que moltes vegades el porta a carrerons sense eixida que el fan tornar a començar.

 

Potser és el millor que hagi escrit mai [...] quan trobe el títol escaient serà un conte immillorable.

 

Ací es mostra el mencionat resultat final, que en aquest cas, només necessita d’un títol adequat per a ser perfecte. El títol és, en aquest cas, com la guinda del pastís, aparentment supèrflua però indispensable.

 

Tots els títols que se li acuden li destrossen el conte: O són obvis o bé fan caure la història en un surrealisme que en trenca la senzillesa.

 

Potser hi ha algú conte que no necessiti títol, però no és pas aquest; aquest en necessita un de ben precís.

 

Però no és tan fàcil trobar el títol perfecte, el títol que complete aquest conte quasi perfecte per a l’escriptor. Monzó ens fa veure que no és fàcil de ninguna manera escriure, i moltes vegades el més difícil és inventar el que pareix més simple, pel que acaba rendint-se i acceptant que no pot aconseguir el resultat final que desitjava.

 

No hi ha cap títol prou perfecte per aquell conte tan perfecte.

 

Conclusió

En poques paraules, podem dir que la temàtica de l’escriptura no és molt freqüent en aquesta obra de Monzó, però no obstant això, és pròdigament descrita en els pocs contes en què apareix. També és veritat que no hi ha una uniformitat en la manera en que es tracta en els diferents exemples que hem trobat. Com ja hem avançat breument en la introducció, la professió (o més bé la vocació) de l’escriptor es veu impossible de conjugar amb la quotidianitat d’una llar moderna, ja que és una dedicació molt exigent i que no dóna molts beneficis, tan sols la satisfacció de fer el que vols fer, l’única cosa que realment pot ajudar-te a donar el millor de tu i a ser que realment ets. Respecte al fet d’escriure, no hi ha una homogeneïtat en el que Monzó vol transmetre, ja que és vista des de perspectives molt diferents. Sí que descriu el treballós procés de teixir una història pròpia, que és la màxima expressió del que l’autor porta dins d’ell.